Ir a página inicio
FES-TE AMIC FES-TE VOLUNTARI FES-TE SOCI
         
Ir a página inicio Ir a página inicio
Ir a página inicio
Qui som       Objectius        Llibres       Preguntes Freqüents       Contacte
  Jornades
i Estudis
Patrimoni
Cultural
 Medi
 Natural
 
Notícies      Vídeos      Agenda      Les Rutes      Història      Pallerols      Blog del Caminant
Portada > Blog del Caminant  
Blog del Caminant    
 

Jordi Piferrer

A través d’aquest Blog, tots els caminants podran intercanviar les seves experiències i exposar els seus criteris i suggeriments sobre aspectes relacionats amb el Camí de Pallerols a Andorra.

Coordinarà el Blog: Jordi Piferrer *


Tots els relats, es visualitzen per ordre Cronològic .

També es poden veure segons els apartats:
Caminades , Expedicions d'evasió , Expedició de 1937 , Cultura, festes i tradicions .


 
13 de març de 2017
Els dubtes de sant Josepmaria   

 

7è artícle sobre qüestiones que requereixen una anàlisi més profunda.

 

Tres van ser els moments més significatius en què sant Josepmaria va tenir seriosos dubtes sobre si havia de continuar cap a Andorra o tornar a Madrid.

El pla que havien traçat consistia en passar a Andorra tots els que eren a la zona republicana i ho farien en diverses expedicions. La primera estaria formada per sant Josepmaria, Juan Jiménez Vargas, José María Albareda, Pedro Casciaro, Francisco Botella, Miguel Fisac, Manuel Sainz de los Terreros i Tomás Alvira. Seguirien la mateixa ruta que uns mesos abans havia emprès el germà de José María Albareda.

A continuació, en diferents expedicions, seguirien tots els altres.

Els semblava que la primera expedició podria passar a Andorra en una setmana, però aviat van veure que l'organització de les expedicions d'evasió eren molt més complicades del que havien pensat. A Barcelona van estar 40 dies esperant l'inici de la sortida. Sant Josepmaria es va adonar aviat que era molt difícil que poguessin passar tots, per això va decidir en diverses ocasions tornar a Madrid per no deixar abandonats als que hi romanien.

Vegem a continuació aquests tres moments de dubtes sobre el què havia de fer, segons li semblava a ell que era la voluntat de Déu:

 

1. A mitjans d'octubre, estant a Barcelona, ​​sant Josepmaria va decidir tornar a Madrid en tren i va anar decididament a l'estació per comprar el bitllet, com recordava Juan Jiménez Vargas l'any 1980.

 

Un bon dia el Pare va decidir tornar-se a Madrid, tal com ja havia passat altres vegades.

Estava jo sol amb ell al pis de Diagonal quan m'ho va dir, amb una decisió terminant que no deixava alternativa per demanar aclariments, i em va indicar que nosaltres havíem de seguir igual, sense canviar el pla.

El Pare va sortir llavors al carrer. Anava a l'estació, a assabentar-se dels horaris de trens i treure bitllet per a València, camí de Madrid. Va ser sens dubte el pitjor moment que he passat a la meva vida -puc assegurar-ho amb rigorosa objectivitat- i al cap dels anys ho recordo com si no hagués passat el temps.

Passada mitja hora, quan jo encara no havia tingut temps de reaccionar i no sabia com transmetre-ho als altres, ja estava de tornada perquè havia canviat d'idea. Una altra vegada veia clar el Pare quina era la voluntat de Déu, i mantenia la seva decisió d'arribar fins al final, a consciència que ens havíem ficat en una empresa perillosa, i fins humanament impossible.

 

Sant Josepmaria s'adonava que era una empresa impossible. Per començar haurien d'estar a Barcelona 40 dies sense diners i amb el perill constant de ser descoberts.

 

2. Una segona ocasió va ser a la rectoria de l'església de Pallerols. Va ser la nit del 21 al 22 de novembre. Aquesta vegada va ser un dubte molt més intens i dolorós, amb la pràctica certesa que no estava fent la voluntat de Déu, que estava emprenent un empresa impossible, que estava temptant a Déu i abandonant als que quedaven a Madrid. Va ser tant el dolor d'aquella nit que la va passar sencera plorant i gemegant, suplicant a Déu que veiés clar el que havia de fer, segons fos la seva voluntat.

La trobada d'una rosa de fusta estofada va ser el senyal que feia bé continuant el seu camí cap a Andorra.

Ho hem analitzat exhaustivament en l'apartat anterior.

 

3. Finalment la nit del 27 de novembre, abans de sortir cap a Andorra, va tornar a plantejar el dubte de si era convenient que ell seguís en l'expedició o era millor tornar a Madrid, on podria estar amb els que quedaven en aquella zona i encoratjar-los en moments tan perillosos. En aquesta ocasió el dubte era produït per l'extrema debilitat en què es trobava; no es veia capaç de suportar les llargues caminades que tenien per davant i pensava que seria una càrrega per als altres. Recordem que des de l'inici de la guerra havia perdut 40 Kg.

inserir comentarisinserir comentaris
   
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

28 de febrer de 2017
La Rosa de Pallerols   

  

   LA ROSA DE PALLEROLS DE RIALB

   Segons un testimoni de l'any 1976, mossèn Joan Porta Perucho (1), a finals de juliol o principis d'agost de 1936 (2) va arribar a Pallerols un escamot de la FAI buscant "capellans amagats". Mossèn Joan estava a Pallerols treballant de mosso en una de les cases, a Ca l'Empordanès, però no el van saber trobar. Llavors van agafar els llibres de la rectoria, les sotanes i els barrets i els van cremar davant de l'església. Més tard, cap a mitjans d'agost, va pujar un grup organitzat pel comitè de la Seu d'Urgell, que durant vuit o deu dies va estar cremant sistemàticament les esglésies de la zona. Unes tres setmanes després van tornar a Pallerols, perquè deien que s'havien cremat coses de valor, van remoure les cendres buscant "or fos de les pintures" i coses semblants.
   Quan al novembre de 1937 el grup de sant Josepmaria va arribar a Pallerols, es va trobar amb els altars i retaules de l'església totalment destruïts.

   En el Diari del dia 20 escriu José M. Albareda:

   Després de dinar, baixem del turó per pujar a la parròquia de Pallarols de Rialp. És una església capaç, per l'escàs veïnat dispers que constitueix Pallarols; adossada hi ha la casa rectoral. Tot això profanat, com els temples d'altres poblacions, de les que venim [...]. Al costat de l'església, hi ha un cementiri i un xiprer.

   En les seves memòries l'any 1975, Paco Botella dóna algun detall sobre l'estat de l'interior de l'església. Escriu:

   Pere ens va indicar també per on es comunicava sense sortir fora, amb l'església. El Pare i alguns van anar a veure-la. Jo no recordo haver-la vist, almenys amb detall, era de nit d'altra banda i la llum de l'espelma que teníem era escassa.
   El Pare i els altres van dir -jo només el vaig veure des de la porta- que havia estat, com tantes altres, cremada i destruïda per dins pels rojos. De l'altar i possible retaule que emmarqués una imatge de la Mare de Déu, de la qual quedaven empremtes, només es veia, pel que sembla, restes ennegrits pel foc.

   Com hem dit anteriorment, la matinada del 22 de novembre de 1937, sant Josepmaria Escrivà va trobar dins l'església de Pallerols, a terra, una rosa de fusta estofada i daurada. Ja hem explicat que aquesta troballa va ser per a ell de gran importància: la va rebre com una resposta divina en uns moments de profunda desorientació personal; com una confirmació de Déu per continuar aquell camí que ja havia començat.

   Ell mateix ho explica en el n. 1439 d'Apunts íntims, el 22 de desembre de 1937, justament un mes després del dia en què van succeir els fets. Ho diu així:

   Llavors, amb moció interior que coaccionava la meva voluntat, li vaig dir al Senyor: "si estàs content de mi, fes que trobi alguna cosa", i vaig pensar en una flor o adorn de fusta dels desapareguts retaules. Vaig tornar a l'església (estava a la sagristia), vaig mirar pels mateixos llocs on havia mirat abans ..., i vaig trobar de seguida una rosa de fusta estofada. Em vaig posar molt content i vaig beneir a Déu, que em va donar aquell consol, quan estava ple de preocupació per si estaria o no Jesús content de mi (3).

   Acabem de llegir el que va escriure sant Josepmaria: "vaig mirar pels mateixos llocs on havia mirat abans". 

   Com a mínim quatre vegades va estar a l'església de Pallerols buscant alguna cosa dels desapareguts retaules:

- La primera va ser el 20 de novembre, quan va arribar des de Vilaró. En el Diari d'aquest dia es llegeix:

   Transcorre el matí als voltants de la casa, perquè ja s'ha caminat de bon matí durant dues hores. Després de dinar, baixem del turó per pujar a la parròquia de Pallarols de Rialp.

   També es dedueix del n. 1440 dels Apunts íntims (4).

   - La segona vegada, va ser la nit del 21, quan va baixar a l'església abans de descansar al rebost de la rectoria, segons el testimoni de Francisco Botella de l'any 1975.
   - La tercera, és la trobada de la rosa estofada del dia 22 al matí. Potser era l'única rosa que havia quedat per allà després de ser saquejada l'església, tot i que les dues vegades anteriors, en què havia buscat algun detall, no va veure res.
   - Encara hi ha el testimoni d'una quarta vegada: quan sant Josepmaria va entrar a l'església i va buscar alguna cosa. Aquest cop anava acompanyat de l'arxipreste de Ponts (5). Va ser el dia 26, segons detalla Juan Jiménez Vargas al Diari d'aquell mateix dia:

   El Pare va marxar després de l'esmorzar amb Pedro, que anava a prendre un apunt de la parròquia de Pallarols. Van tornar quan acabàvem de dinar, acompanyats de l'arxiprest.

   També el cita Vázquez de Prada, afegint que no van trobar res:

   Complia Pedro l'encàrrec de prendre uns apunts de la parròquia de Pallerols mentre el Pare, acompanyat de l'arxiprest, examinava l'interior de l'església, on no van trobar el més mínim resta de les talles i retaules destrossats pels revolucionaris (6).

   És a dir, que, d'acord amb els documents que tenim, podem deduir que sant Josepmaria va examinar diverses vegades l'interior del temple de Pallerols, però no va trobar res. No obstant això, aquella matinada del dia 22, després de demanar-ho a la Mare de Déu, va trobar de seguida diu ell, una rosa de fusta daurada que el va confirmar en la seva decisió de continuar cap Andorra.

   ¿Quin podria ser l'origen d'aquesta rosa?

   Segons la gent de Pallerols, els retaules de l'església eren molt rics, amb molts elements daurats, entre els quals hi havia roses i altres formes ornamentals. Segons la senyora Josefa Finestres, la Marina de Ca l'Empordanès, la rosa que va trobar sant Josepmaria podria ser la que portava a la mà la imatge de la Mare de Déu del Roser (7).

   No hem aconseguit cap fotografia per saber com podria ser aquesta imatge. Molts testimonis ens diuen que era molt semblant a la imatge de la Mare de Déu del Roser del Puig, una altra església de la Baronia de Rialb. Aquesta imatge es conserva al museu de la catedral de la Seu d'Urgell i pot donar una idea de com podia ser la de Pallerols. Totes dues portaven una rosa a la mà.

   San Josepmaria va recordar sempre amb especial agraïment la trobada d'aquella rosa. Des del primer moment la va fer guardar amb molta cura dins d'una motxilla, i actualment es conserva a l'església prelatícia de Santa Maria de la Pau, a la seu central de l'Opus Dei, a Roma. Aquesta rosa té vuit centímetres de diàmetre, un gruix d'un centímetre en els pètals, i mig centímetre al final d'aquests; el gruix al centre de la rosa és de dos centímetres i mig. De la part posterior de la rosa sobresurt un mànec per incrustar-se en el retaule o bé a la mà de la imatge de la Mare de Déu.

   El 2 desembre 2008, el bisbe d'Urgell, monsenyor Joan Enric Vives i Sicília, va beneir una nova imatge de la Mare de Déu del Roser de Pallerols similar a la del Puig i, per tant, segons els testimonis oculars de l'època, similar a la que hi havia a Pallerols l'any 1936. A la mà dreta porta una rosa que és una còpia bastant fidel de la que es guarda a Roma.

   San Josepmaria va considerar aquella rosa com un senyal, una carícia de la Mare de Déu, i així ho mostren les diferents representacions que s'han fet d'ella (8).

Sovint, suggeria que es dibuixés una rosa al costat del segell de l'Opus Dei.  Per indicació seva, es va col·locar una rosa semblant a la de Pallerols a la mà de la imatge romànica de la Verge que es venera a Torreciutat.

-------------

[1] Desde 1934 s'encarregava de la parròquia de Sant Esteve de Pallerols.

[2] Marina Finestres, de Ca l'Empordanès, que llavors tenia disset anys, diu que era el 2 de agost.

[3] Citat per Andrés Vázquez de Prada, El Fundador del Opus Dei, tomo II, p. 195, n. 171.

[4] Veure de nou Vázquez de Prada, El Fundador..., tomo II, p. 195, n. 171.

[5] L'arxiprest de Ponts era mossèn Nicolau Auger Ortodó (1865-1942), que estava amagat a Can Vilaró.

[6] Vázquez de Prada, El Fundador..., vol. II, p. 201.

[7] Ella guarda a casa seva una rosa del retaule d'aquesta imatge de la Mare de Déu, que trovà després de la guerra, al voltant de l'església: es més petita (té quatre pètals i no set, com la que trovà sant Josepmaria).

[8] Per exemple, en les casulles i altres ornaments litúrgics. També es troba la rosa de Rialb en la casulla de l'estàtua de sant Josepmaria que hi ha a l'exterior de la basílica de Sant Pere del Vaticà.

inserir comentarisinserir comentaris
 
veure comentarisveure comentaris (4)
 
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

10 de febrer de 2017
El ''Forn'' de Pallerols   

En aquest 5è article sobre qüestions que requereixen una anàlisi més profunda, analitzo avui l'anomenat "forn" de Pallerols, un habitacle de la rectoria de Pallerols on l'expedició de 1937 va passar la nit del 21 al 22 de novembre

5. EL "FORN" DE PALLEROLS

 

La dependència de la rectoria de Pallerols on van dormir els expedicionaris la nit del 21 al 22 de novembre de 1937 els va semblar un forn de pa, encara que en realitat no ho era. Així ho escrivia Miguel Fisac ​​en el Diari del dia 22 de novembre:

 

El dia va començar ennuvolat i nosaltres una mica entumits de passar la nit al forn de la Rectoria de Pallarols de Rialp, on abunda més la incomoditat i el fred que el confort.

 

I així ho entenia també Francisco Botella a l'any 1975 en els seus records de la tarda del 21 de novembre:

 

Pere ens va portar, ja de nit, a una antiga església, que presentava empremtes de violència i profanació. Entrem per una porta sense pany i sense que es veiés res normal per tancar-la. Enfront de la porta, una escala per on vam pujar a un espai ampli on hi havia una taula gran. Des d'aquesta peça, Pere ens va indicar per on es podia anar a un antic i elemental "lavabo", que comunicava per una porta a través d'un passadís amb el lloc on estava la taula [...].

Al costat de la taula, una porta diminuta es va obrir per les mans de Pere, que ens va ensenyar llavors un espai que em va recordar al del forn de la casa de camp del meu avi. I així era, en efecte. El terra estava cobert de palla i fulles i cap amunt es veia una finestreta alta i petita.

 

En canvi en els seus records de l'any 1980 Juan Jiménez Vargas, al mateix temps que deixa constància que efectivament van pensar que era un forn, comença a dubtar que ho fos:

 

El 21 a la tarda, després de fosquejar, Pere ens va portar a amagar-nos a la casa del capellà de l'església de Pallerols, a menys de mitja hora de Vilaró, que estava abandonada i en molt mal estat. Passem la nit en una habitació molt petita, de sostre molt baix, a la qual s'entrava des del menjador, perquè semblava el millor per defensar-nos del fred. Em sembla que no es tractava d'un forn com vam suposar sempre. Penso que era una estada, molt petita, de sostre baix i voltat que serviria per guardar coses: possiblement per tenir blat, patates, etc.

 

En realitat no es tractava de cap forn, sinó de la part alta de la volta d'un dels absis romànics de l'església, que comunicava directament amb la rectoria.

 

Nota.- Una bona descripció de l'església de Pallerols es troba a DD.AA. Catalunya Romànica, volum XVII, Barcelona: 1994, p. 285; i a Vázquez de Prada, El Fundador del Opus Dei, volum II, p. 195, n. 171.

 

 

inserir comentarisinserir comentaris
   
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

29 de gener de 2017
La qüestió de la lluna, al novembre de 1937   

 

En aquest 4art. article sobre qüestions que requereixen una anàlisi més profunda, tracto avui sobre l'estat de la lluna durant les 13 nits que va durar l'expedició des d'Oliana fins a Andorra, els dies 19 de novembre al 2 de desembre de 1937 

 

 

Analitzarem si hi ha alguna contradicció entre el que escriuen els expedicionaris sobre la qüestió de la lluna: si al novembre de 1937 hi havia lluna o no n'hi havia.

 

A través d'Internet (1), consultant diverses pàgines web, es poden comprovar les fases de la lluna al novembre de 1937, que són les següents:

 

- El 18 de novembre de 1937, hi havia lluna plena.

- El 19, quan surten de Barcelona i arriben a Peramola, és també gairebé plena.

 

Així ho diu José M. Albareda:

 

Estàvem al costat del Segre, entre roques aparatoses, i hi havia lluna. Que bonic! Dèiem. Però aquell home no es va creure que anàvem a veure el riu, les roques i la lluna. Aviat van sortir els que ens esperaven.

 

I en el diari del mateix novembre 19 diu:

 

A baix, amb llum de lluna, vam sopar.

 

- A partir d'aquest dia la lluna va decreixent, de manera que els dies que van passar a la Cabana de Sant Rafel anava disminuint fins que el dia 27 quan van sortir cap a la Ribalera ja estava a la meitat, en fase decreixent. Pugen Aubenç amb menys de la meitat de lluna.

 

- Els dies 29 de novembre al 2 de desembre, quan entren a Andorra, la lluna és molt escassa, pràcticament no n'hi ha. Precisament el 2 de desembre és lluna nova, és a dir que no es pot veure.

 

Els guies intentaven organitzar les expedicions d'evasió quan la lluna estava en quart minvant, com succeeix en aquest cas que del 28 de novembre -quan arriba el guia Josep Cirera a la Ribalera- fins el 2 de desembre -que arriben a Andorra- la lluna està en fase decreixent.

 

Això explica que alguns expedicionaris diguin que no hi havia lluna, i d'altres que si.

 

Per altra part també depenia si el dia estava molt serè o si hi havia núvols que dificultaven la visió.

 

 

(1) http://www.tutiempo.net/luna/fases_11_1937.htm

 

inserir comentarisinserir comentaris
   
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

15 de gener de 2017
El pont de Peramola   HistòriaPallerols

Continuo avui amb un tercer article que aclareix algunes coses sobre el pont de Peramola, que l'expedició en la que hi anava sant Josepmaria travessà el capvespre del 19 de novembre de 1937

El 1937, per anar d'Oliana a Peramola hi havia dos ponts sobre el riu Segre. Un era el pont medieval -del segle XII- que estava als afores d'Oliana, més al nord de la cruïlla de Peramola. Era el pont per on passava el camí ral. L'altre era el que es troba una mica més avall, i que en l'any 1937 estava pràcticament al mateix lloc on està l'actual, que és conegut senzillament com el Pont de Peramola.
El 1937 el pont medieval no estava en ús, perquè no podien passar cotxes ni camions. Abans de l'any 1879, per anar d'Oliana a Peramola només hi havia aquest pont, que formava part del camí ral que provenia de la Seu d'Urgell seguint el curs del riu Segre. Aquest camí ral baixava pel marge dret del riu i, travessant el pont medieval, continuava per la marge esquerra.
L'any 1879 es va fer un tram nou de la carretera de Lleida a la Seu d'Urgell i aprofitant les obres es va construir un nou pont per anar a Peramola, que va rebre el nom de Pont Nou, substituint l'anterior.
El 1939, l'exèrcit republicà durant la seva retirada va volar els dos ponts, tant el medieval com el construït a l'any 1879. Després de la guerra es va fer un pont provisional al lloc on havia estat el medieval, perquè allà el riu era més estret i la construcció més econòmica. Es va aprofitar part del pont vell, fent una estructura més àmplia i resistent.
Més endavant, al mateix temps que es construïa la presa de l'embassament d'Oliana (1943-1958), es va fer un nou pont (1953-1957) pràcticament en el mateix lloc que l'anterior Pont de Peramola (el que es va construir a l'any 1879 i que havia estat destruït durant la guerra), però més elevat i ample, perquè la nova carretera de la Seu d'Urgell pogués creuar el riu Segre i passar des de la marge esquerra del riu a la dreta, tal com està actualment. El 1959 es van inaugurar oficialment les dues obres: la presa d'Oliana i el Pont de Peramola, quedant fora de servei el pont medieval, que era provisional.

Podem concloure que els expedicionaris del novembre de 1937 van baixar de l'autobús que havia sortit de Barcelona just abans de creuar el pont sobre el Segre, el de l'any 1879. És a dir, que no van creuar el riu pel pont medieval, com s'ha dit alguna vegada, perquè estava en desús. L'autobús de línia va continuar cap a la Seu d'Urgell per l'antiga carretera que seguia la marge esquerra del riu Segre (1).

(1) Aquesta informació sobre els ponts de Peramola me l'han facil·litat diferents persones d'Oliana i de Peramola. En especial citaré les següents. D'Oliana: Enric Esteve, historiador local, nat a l'any 1935, i Josep Piqué, nat a l'any 1931. De Peramola: Joan Bonillo, nat a l'any 1939, que va treballar de sondista a l'embassament d'Oliana; Modest Esteve, de la fonda la Masia, nat a l'any 1930, i Pere Junyent Molleví, nat a l'any 1930.

inserir comentarisinserir comentaris
   
Enviar a un amicEnviar a un amic
 
Versió ImprimibleVersió Imprimible

 
1 2 3 4 5 6 7 8 9
   
     
Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra.   Av. Diagonal, 620, 1er. 2a, 08021 - Barcelona (Espanya) . Tel.: (+34) 629 910 612