Sant Josepmaria, després de tota una nit d'intens patiment interior i de plors continuats perquè dubtava si estava fent o no la voluntat de Déu, va suplicar al Senyor que li donés un senyal de què feia bé continuant el seu camí cap a Andorra.

Una rosa de fusta daurada trobada al terra de l'església de Pallerols, el matí del 22 de novembre de 1937, l'ompli de goig i fou un senyal per a ell de què estava fent la voluntat de Déu.        

La primera vegada que sant Josepmaria escriu sobre aquest fet, és el 22 de desembre de 1937, justament un mes després d'haver trobat la rosa a Pallerols. Estava fent un curs de recés al Palau Episcopal de Pamplona i escriu en els seus "Apunts íntims", concretament el que porta el número 1440, datat com s'ha dit el 22 de desembre.

El punt 1440 comença així:

Me estoy acordando de la rosa de oro —¡de madera dorada!— que me dio el Señor en Pallarols. Con el arcipreste de Pons, visitamos la iglesia profanada de Pallarols. Estuve mirando bien, con todo interés, por la iglesia y sacristía, para ver si había alguna pequeña cosa que pudiera llevarme como recuerdo. No había nada.

Pel que escriu sant Josepmaria, aquesta primera vegada que puja a l'església de Pallerols deuria ser el 20 de novembre que és el dia que van arribar a Vilaró procedents de Peramola. En aquesta casa va trobar a Mn. Nicolau Auger i Ortodó, l'arxiprest de Ponts, que hi va ser amagat durant tota la guerra. Junts van pujar a l'església de Pallerols per veure si trobaven alguna cosa per desagreujar i endur-se de record. No varen veure res.

També la nit del 21 de novembre, abans de passar la nit en una dependència de la rectoria de Pallerols (que ells van pensar que era un forn), sant Josepmaria va baixar a l'església i tampoc no va veure res.

Ho recorda Francisco Botella l'any 1975:

"Nos enteramos que el sitio que estábamos ocupando había sido la casa del Rector de esta Parroquia. Pere nos indicó también por dónde se comunicaba sin salir fuera, con la Iglesia. El Padre y algunos fueron a verla. Yo no recuerdo haberla visto, por lo menos con detalle, era de noche por otra parte y la luz de la vela que teníamos era escasa.

El Padre y los demás dijeron —yo solo lo vi desde la puerta— que había sido, como tantas otras, quemada y destruida por dentro".

         Tot i no haver vist res ni el dia 20 ni el 21, la matinada del dia 22, després de suplicar al Senyor un senyal, continua en el número 1440 dels "Apunts íntims" descrivint en primera persona el que va passar aquest matí a l'església de Pallerols:

Entonces, con moción interior que coaccionaba mi voluntad, le dije al Señor: "si estás contento de mí, haz que encuentre algo", y pensé en una flor o adorno de madera de los desaparecidos retablos. Volví a la iglesia (estaba en la sacristía), miré por los mismos sitios donde había mirado antes..., y encontré en seguida una rosa de madera estofada. Me puse muy contento y bendije a Dios, que me dio aquel consuelo, cuando estaba lleno de preocupación por si estaría o no Jesús contento de mí.

No hi ha cap més punt dels "Apunts íntims" que parli de la Rosa de Rialb. Aquest punt 1440 és l'únic que en parla.

Francisco Botella, a les testimonials de l'any 1975, recorda:

"El Padre había pasado una prueba durísima, que le tuvo más que muerto en su sufrimiento. Sentía la seguridad de no estar en gracia de Dios y esto le tuvo angustiado y le dejó como una piltrafa: se sentía apartado del Señor, como si realmente lo estuviera y esto le rompía su alma de dolor. Duró toda la noche.

Pidió al Señor una prueba de Paz, "no sé si se puede hacer, no lo haré más", le oí al mismo Padre decir. Esta prueba que pidió quedó entonces en su alma. Inmedia­tamente avanzó hacia la Iglesia -cuando al salir del horno nos dejó por un tiempo-. Allí, lleno de gozo, que rebosaba su corazón, obtuvo la respuesta de Dios, de manos de la Virgen. Y en aquella rosa que trajo en su mano estaba encerra­da la paz de Dios y el consuelo de la Virgen".

El 30 de novembre de 1937, els components de l'expedició en la que hi anava sant Josepmaria van dormir en una borda. Juan Jiménez Vargas l'anomena "el corral de Baridà". Llegint els documents històrics s'arriba a la conclusió que des d'aquesta borda es veu d'una banda la Seu d'Urgell (Antonio Dalmases, 1937) i per un altre les edificacions de Conorbau (Juan Jiménez Vargas, 1980).

Diu Antonio Dalmases (1937):

Estem ara a vista d'Seu d'Urgell i la claredat és ja gran; premem el pas i aviat arribem a les set del matí a una casa abandonada que ens ha d'aixoplugar avui. Entrem i veiem la casa que no té més que una planta d'un pis abandonat. Cada un busca un lloc on situar-se; jo menjo una mica, em canvio el calçat i m'estenc en un pessebre: no em puc moure però estic relativament bé, hi ha unes branques que em serveixen de matalàs, la motxilla per recolzar el cap i la manta i el ploma per tapar-me. Les ordres per avui són severíssimes, no podem parlar alt ni sortir de la casa. Aviat el cansament em venç i després de les catorze hores que hem caminat, el meu llit sembla un llit de veritat. Aquell dia va ser llarguíssim, ja que el vam passar vivint i dormint en un estable fosc i amb mala olor. Vèiem la llum del dia només per una finestra que ens deixava veure la Seu d'Urgell, amb els seus milers de carrabiners vigilant i els cims nevats d'Andorra, la nostra terra de promissió.

I Juan Jiménez Vargas (1980):

Vam arribar encara de nit a un corral de bestiar que semblava aïllat al camp. Cirera va entrar per la finestra i va obrir la porta des de dins. No sabíem on érem. Després ens hem assabentat que l'anomenaven el corral de Baridà. Ja de dia vam veure que estàvem en un lloc pla amb praderies.

A menys de mig quilòmetre es veia una casa, i una mica més a prop una altra -Cornabau- i tàpies de bestiar. Pel que sembla, estàvem en un dels nuclis de concentració d'emboscats que reunia condicions especialment favorables per amagar-se. Està enlairat, a uns 1.200 metres. Cap a l'oest la muntanya aconsegueix altituds de 1.700 a 1.800 metres, que segurament eren un bon lloc per fugir en cas d'alarma. Endinsant-se una mica en aquell bosc, es troba un dolmen ocult pel brancatge.

En el Diari (1937) s'explica:

Són les sis i mitja. Ha estat una jornada llarga i pesada. A la casa, ens acomodem tots nosaltres en un quartet, que probablement seria conillera, i ens vam estirar disposats a descansar. Que dur està el llit! sense palla, i només amb unes branques seques a terra, s'està francament malament.

Conclusió

Amb aquestes informacions vam poder localitzar amb certesa la borda on van descansar el dia 30 de novembre de 1937, que només pot ser la Borda de Conorbau, que anys més tard també se li va dir "Bordeta espatllada de Baridà" per distingir-la de la "bordeta de Baridà" que hi ha més endavant, abans d'arribar a la casa de Baridà.

El nom li ve del fet que alguns anys abans de 1937, els de Baridà van comprar totes les propietats de Conorbau. Quan més endavant la borda de Conorbau es va començar a malmetre, se la va nomenar també Bordeta espatllada de Baridà.

De totes les edificacions de la zona de Conorbau-Baridà, l'única borda des d'on es veu la Seu d'Urgell i les cases de Conorbau és la Borda de Conorbau. Amb aquest detall, la borda ha quedat perfectament localitzada.

L'any 1937 al poble d'Ares hi havia quatre cases: Cal Nadal, Cal Duric, Cal Rei i Cal Fiter, amb els seus corresponents corrals per al bestiar. Hi havia també l'església i la rectoria. En aquells anys, a Cal Fiter hi vivien els Bullich que van rebatejar la casa amb el nom de Ca l'Esparrica. Els Fiter vivien des de l'any 1711 a Cal Marquès, de la Seu d'Urgell. Manuel Fiter va passar a Andorra el 21 de juliol de 1936, acompanyat precisament pel mateix Josep Cirera.

Al gener de 2007 vaig poder parlar amb en Paco Bullich i Bentanachs, que l'any 1937 vivia a Cal Fiter. Havia nascut allà l'11 de novembre de 1917, fill dels casolans

d'aquella casa. Els Bullich procedien de la Guàrdia d'Ares i va ser l'avi del Paco qui s'havia traslladat a Ares feia anys, com casolà de Cal Fiter. El pare del Paco es deia Albert Bullich i Llach i la mare Maria Bentanachs i Oliva; era germana de l'amo del Baridà, Francesc Bentanachs i Oliva. Els de Cal Baridà també passaven gent cap a Andorra.

Cal Fiter és la casa més gran del poble. Té uns corrals i un paller al davant de la casa, cap a ponent, que són els primers edificis que es troben venint de la Vall de Cabó i, per tant, els primers que trobaven les expedicions que venien d'allà.

En Paco Bullich recorda perfectament que l'any 1937 sovint passaven fugitius per davant de casa seva. Quan arribaven a Ares, la majoria descansaven al corral que hi ha davant de la casa, fatigats per la forta pujada des de la Vall de Cabó, i alguns demanaven alguna cosa de menjar. Recorda que en una ocasió eren més de trenta els que calia alimentar, i que es van dividir entre les altres cases del poble. Tenien xais, gallines, etc. Per la zona d'Ares es recullen unes patates de molt bona qualitat, com també ens ho ha recordat en Josep Cirera.

El mes de setembre de 1937, en Paco va ser cridat a files, i des de llavors fins que va acabar la guerra passava gairebé tot el dia amagat pels boscos d'Ares. Va tenir l'oportunitat d'observar el pas de moltes expedicions i recorda especialment al guia "el Bitllà de les Anoves", famós per la seva professionalitat i honradesa.

Escriu Juan Jiménez Vargas (1980):

"A la part alta de la muntanya, a uns 1.500 metres d'altitud -Serra de Prada-, al costat del poble d'Ares, vam parar en un corral, esperant un que s'unia a l'expedició o a algun dels paquetaires del contraban. Es va poder descansar com una mitja hora, que era imprescindible, perquè la pujada havia estat una pallissa, per a molts, més esgotadora que la de la nit anterior. Entre els més joves ja els havia tan descompostos que tenien ganes d'abandonar. I no diguem com anaven els que ja havien començat a fallar en les primeres jornades".

I Francisco Botella (1975):

"Ens van conduir a una edificació baixa, petita; dins hi havia restes de palla i de pinso. Era un dipòsit d'aliments per al bestiar. Antonio havia anat a veure si podíem ocupar-la, quan ens va deixar sense cap explicació i, com sempre, després donava llum verda perquè poguéssim seguir els seus plans: ara es tractava de descansar una estona.

Crec que seria una hora la que vam tenir d'alleujament, tombats i amb bona temperatura. Després, a continuar".

I Antonio Dalmases (1937):

"Al cim hi ha una casa, on hem de recollir a un noi i, mentre l'esperem, vam entrar a la quadra. Allà, sobre la palla i entre els animals adormits, mengem una mica".

Conclusió.- De tot això podem deduir que, molt probablement, els components de l'expedició del novembre de 1937 van descansar en el primer corral que es troba en entrar al poble d'Ares venint de l'Oliva de Cabó, i que correspon a la casa de Cal Fiter.

Algunes persones es pregunten si la Mare de Déu va intervenir realment en el fet que sant Josepmaria trobés una rosa de fusta estofada a l'església de Pallerols.
Segons ens explica el mateix sant Josepmaria, sembla que la Verge no va intervenir.
-En efecte, sant Josepmaria el 22 de desembre de 1937 escriu en els Apunts íntims:
"Llavors, amb moció interior que coaccionava la meva voluntat, li vaig dir al Senyor:" si estàs content de mi, fes que trobi alguna cosa ", i vaig pensar en una flor o adorn de fusta dels desapareguts retaules. Vaig tornar a l'església (era a la sagristia), vaig mirar pels mateixos llocs on havia mirat abans ..., i vaig trobar de seguida una rosa de fusta estofada. Em vaig posar molt content i vaig beneir a Déu, que em va donar aquell consol quan estava ple de preocupació per si estaria o no Jesús content de mi ". Citat per ANDRÉS VÁZQUEZ DE PRADA, El fundador de l'Opus Dei, tom II, p. 195 i nota 171.
Parla només que li va dir al Senyor, no a Santa Maria.

-En una altra ocasió, en una meditació del 14 de febrer de 1964, diu:

"Quan estava menjat de preocupacions, davant el dilema de si havia de passar, o no, durant la guerra civil espanyola, d'un costat a un altre, enmig d'aquella persecució, fugint dels comunistes, ve una altra prova externa: aquesta rosa de fusta . Coses així: Déu em tracta com a un nen desgraciat al qual cal donar proves tangibles, però de manera ordinària ". Citat per ANDRÉS VÁZQUEZ DE PRADA, El Fundador ..., tom II, nota 170.
Déu em tracta, no parla de Santa Maria.
-En canvi, el 1961, sant Josepmaria deia a un grup de fidels de l'Opus Dei, que la rosa va ser un regal de la Mare de Déu:
"És una rosa de fusta estofada, sense cap importància. Allà, prop del Pirineu català, la vaig tenir per primer cop entre les mans. Va ser un regal de la Mare de Déu, per qui ens vénen totes les coses bones. Tantes vegades l'hem anomenat Rosa Mística! ... "Citat per ANDRÉS VÁZQUEZ DE PRADA, El fundador de l'Opus Dei, tom II, pàgina 195.
-Els expedicionaris que acompanyaven sant Josepmaria en el pas dels Pirineus no dubten a afirmar que va ser una gràcia de Déu a través de la Mare de Déu, ja que així ho havien sentit moltes vegades de sant Josepmaria.
-Francisco Botella escriu en l'any 1975:
"A l'església, ple de goig, que vessava el seu cor, va obtenir la resposta de Déu, de mans de la Verge. I en aquella rosa que va portar a la seva mà estava tancada la pau de Déu i el consol de la Verge. El Pare va voler que ho sabéssim, sense comentaris, com sempre feia. "
-I Pere Casciaro escriu també en l'any 1975:
"Em limito a donar gràcies a la Mare de Déu de tot cor perquè aquella nit va confirmar al nostre Fundador en el camí que devia seguir, fent-li superar aquelles amargues incerteses. Així com mai havia vist al Pare tan afligit com la nit passada, tampoc el vaig veure mai tan joiós com aquell matí. "
-També Álvaro del Portillo, successor de sant Josepmaria en el govern de l'Opus Dei i director espiritual seu afirmar moltes vegades que va ser un regal de la Mare de Déu.

- Conclusió
Hem de concloure que la nit del 21 al 22 de novembre de 1937, sant Josepmaria va invocar repetides vegades a Déu nostre Senyor i a la seva mare Santa Maria perquè li concedís el do de la pau quan estava profundament angoixat per no conèixer amb exactitud quina era la voluntat de Déu.

Continua el relat sobre la casa de Fenollet (Part 2) 

Diu Juan Jiménez Vargas en un escrit de l'any 1980:

La casa on havíem de passar el dia -Fenollet- estava molt aïllada a la muntanya, a poc menys de 1.000 metres d'altitud. Era gran i tenia uns corrals relativament amplis. Allà, per la seva situació estratègica, feien escala expedicions conduïdes per diversos guies. Paraven grups de 10, 20, 30 i fins i tot més, aproximadament un cop a la setmana. Aquella família es portava amb els fugitius amb una generositat que era molt d'agrair [...].

A mig matí, quan gairebé tots dormíem al corral, es van presentar a la casa dos milicians, preguntant si havien vist gent. Caminaven recorrent aquell camí a la caça de fugitius. La mestressa -en una ostentació de serenitat-, els va convèncer que estava disposada a col·laborar amb ells en la persecució de facciosos, mentre els servia uns bons gots de vi i unes bones tallades de pernil. I quan van acabar el seu esmorzar van marxar sense investigar més [...].

Potser aquesta visita intempestiva no va ser excessivament perillosa.

L'Eugeni Coll ens comentava que aquest relat sobre els milicians li semblava una mica exagerat, ja que la gent que parava a Fenollet no venia a investigar: anava de camí cap a Organyà o a un altre lloc. Tots eren molt amics i tenien un pacte de defensa mútua, fruit de l'amistat de molts anys entre les famílies dels pobles i cases veïnes.

És lògic aquest raonament, ja que cada setmana tenien fugitius amagats en els corrals, que estan a uns vint passos de la casa. Si venien grups tan sovint és perquè estaven segurs que no hi hauria inspeccions.

Certament, podria ser que passessin milicians per la casa, però el motiu que els portava no era de control sinó de descans en la ruta cap a Organyà o Andorra. Una altra cosa és com ho experimentaven els refugiats, que, pel seu estat d'ansietat, captaven els perills amb molta més intensitat.

Aquest relat de Juan Jiménez Vargas va ser escrit el 1980, quan ja havien passat més de quaranta anys, i ell mateix diu també que aquesta visita no seria "excessivament perillosa".

Paco Botella, al Diari de l'any 1937, diu:

El 29, passat a l'estable de la casa de camp, a on vam arribar bastant cansats i que esperàvem veure prop amb molta ansietat, va ser aprofitat per dormir i descansar. Hi havia poca palla i en van portar més al cap d'unes hores. En el pessebre col·loquem les nostres motxilles i, asseguts a terra, ens alimentem amb unes mongetes que ens van donar, de les que en prenem bastant. També vam tenir conill i truita. Això de la truita era una novetat: feia molt que no havíem tastat el seu sabor.

Descansem bé, i la parada ens va anar de meravella. Cap a les cinc de la tarda, ens avisen que ens prepararem per partir: però la sortida es va retardar bastant, ja que havien arribat unes persones alienes a la casa i calia esperar que marxessin.

També recull que van tenir visites, cosa normal en una casa situada en un camí de trànsit molt freqüentat.

Finalment, al diari d'Antonio de Dalmases escrit el mateix any 1937, es diu:

Ens condueix a un corral, ens estirem sobre la palla i aquí vam quedar adormits. És el dilluns 29 de novembre.

Fa tretze hores que caminem. Al voltant de les deu vam començar a despertar. Mengem una mica; algú es fricciona i cura els peus. Altres surten a prendre el sol, asseguts o estesos en un pati que hi ha a la sortida del corral. Aquest té uns vuit metres d'ample i el mateix de llarg, i els 27 que anem l'omplim del tot. Per sortir cal tenir cura de no trepitjar als que encara dormen. El guia ha hagut de portar uns cistells de palla per escampar per terra, que fa que el llit no es trobi tan dur. La patrona ve a esbrinar el que cadascú vol per esmorzar, ja que el guia ha dit que estalviem el que portem, ja que després d'aquesta casa no en trobarem una altra per aprovisionar. Uns mengen patates; altres, truites, pa, aigua i vi. Un gran banquet. Després jo m'estiro una altra vegada a descansar [...].

A les dues aproximadament porten el dinar. Posats en fila, ens van repartint un enorme calder de mongetes, després un altre de conill. És un menjar esplèndid, mengem amb veritable fam. Afortunadament tot és abundant, bo i calent.

Després una altra vegada a dormir fins a les sis de la tarda que és quan comencen els preparatius per a la partida.

Aquesta narració d'Antoni Dalmases ens acaba de donar més pistes per saber el lloc exacte on van descansar. Diu que van sortir un moment al pati que hi ha davant dels corrals, que té forma de "L", que fa efectivament uns vuit per vuit metres.

Conclusió

Tots els escrits que hem citat coincideixen en el fonamental: que van dormir en un corral al costat d'un altre en què hi havia el bestiar, que davant hi havia un pati i van sortir a estirar les cames, que van menjar molt bé, que els arreglaren la roba ... Anys més tard, tots recordaven que a Fenollet els van tractar especialment bé. Si algun dia passeu per allà, us tractaran igual de bé. Es veu que això ve de família.

També és interessant recordar que els de Fenollet eren parents d'en Josep Cirera. En efecte, la propietària de Fenollet es deia Rosa Campà Sin, i la mare d'en Josep Cirera es deia Maria Fàbrega Sin, és a dir que les àvies eren germanes. Això explica també que Josep Cirera escollís Fenollet com a lloc de descans per a les seves expedicions.