Octavio Rico ens deleita amb aquesta magnífica descripció

Amb el record encara viu de la caminada de desembre i de les nadales que vam cantar davant el pessebre que presideix Aubenç des de 2010 (magnífic obsequi del col·legi La Vall), seguim amb el nostre recorregut botànic, que avui transcorrerà des de les Masies de Nargó fins la vall de Cabó, amb parada i fonda, com sempre, a Fenollet.

Precisament, el record del pessebre d'Aubenç -entranyable i perenne com la fulla de les coníferes que l'envolten- m'anima a començar aquest capítol referint-me a una espècie que potser ens evoca les recents festes, ja que tradicionalment se sol utilitzar com a ornamentació nadalenca. M'estic referint al galzeran (Ruscus aculeatus). Paga la pena obrir bé els ulls mentre caminen pel barranc de Comalavall, a mig camí entre les Masies de Nargó i Fenollet, doncs és al llarg d'aquest tram on podrem contemplar aquesta espècie.

Juntament amb el boix grèvol i la molsa, el galzeran és particularment apreciat com a ornament en les festes nadalenques. Es tracta d'un petit arbust de fulla perenne, caracteritzat per les seves tiges amb aparença de fulles i per la presència d'uns fruits de color vermell que es troben situats al revers de la falsa fulla. Aquest arbust prefereix els sòls bàsics (calcaris), secs i les zones més aviat ombrívoles i humides. És per això que trobarem aquest arbust en una de les poques zones d'ombra que hi ha al llarg del barranc de Comalavall. En alguns indrets del barranc, és possible descobrir també alguna espècie trepadora, com el lligabosc o madreselva, amb les seves característiques fulles oposades i soldades al tall.

A part de la utilització del galzeran com a ornament nadalenc (de fet, se'l coneix també com a cirerer de Betlem), cal destacar que aquesta espècie ha estat apreciada tradicionalment per les seves propietats diürètiques. Avui dia, aquest arbust té una certa importància comercial ja què a partir d'ell es poden obtenir certs medicaments i cosmètics. De totes maneres, convé advertir que els fruits del galzeran (tot i el seu atractiu color roig) són tòxics. Així que... aneu amb compte, no vagi a ser que els nens els confonguin amb cireretes de veritat i tinguem un disgust!

Però tornem al punt de partida. Qui hagi recorregut el tram que va des de les Masies de Nargó fins a la vall de Cabó, i més encara si ho ha fet en temps d'estiu, sap com d'important pot arribar a ser portar bones provisions d'aigua.  I és que el risc de deshidratar-se en aquest terreny és certament alt. Bona part del camí discorre per la vessant sud de les serres prepirinenques que hi trobem aquí, on la insolació pot representar, en efecte, una vertadera amenaça.

En tota aquesta zona torna a ser remarcable el contrast de paisatges que s'observen entre les àrees de solell (vertaders secarrals) i les zones humides d'obaga. Aquesta circumstància ha donat origen a una diversitat d'ambients ecològics, que tractem breument a continuació.

Cal mencionar que ens trobem en un terreny amb un clar predomini de materials calcaris, que donen al substrat, al sòl, una composició bàsica característica. En alguns indrets, com veurem poc després de travessar el riu Sallent, o en arribar a les rodalies de Montanissell, aquests materials són de naturalesa marcadament argilosa, fins al punt de formar un substrat pràcticament impermeable en el qual amb prou dificultat arriba a arrelar la vegetació. És el terreny dels bad-lands (les anomenades "males terres"), amb els seus característics xaragalls i barrancs, en els quals es pot apreciar bé l'acció erosiva de les aigües d'escorrentia superficial i la conseqüent escassetat de vegetació.

Aquesta etapa pot fer-se una mica dura pel caminant, i fins i tot esgotadora si es fa durant l'estiu, degut -com ja he dit- a la forta insolació pròpia de les solanes i la conseqüent predominança d'una vegetació amb abundància de fulles petites, dures i espinoses. Des de el punt de vista botànic, però, és una etapa força interessant, entre altres raons per la rica varietat de plantes aromàtiques i d'espècies amb propietats medicinals, que viuen ben adaptades a aquestes condicions.

A poca distància de les Masies de Nargó, desprès de travessar el riu Sallent, de seguida ens trobem caminant pel mig d'un bosc mixt d'alzina, roure martinenc i pi de pinassa. Encara que aquí es tracta de boscos poc densos, aquestes espècies d'arbres segueixen sent les protagonistes principals del paisatge, com ja va succeir en l'etapa anterior, i de fet alguns exemplars (sobre tot de roure i d'alzina) arriben a tenir dimensions realment monumentals.

El sotabosc mostra un predomini molt clar d'espècies com el boix, el coscoll i el ginebró, que sovint es concentren en masses molt denses. Com en les etapes anteriors, també segueixen sent abundants les espècies aromàtiques, entre les que vull destacar l'espígol (Lavandula officinalis). El romaní i la farigola difonen també la seva fragància per tot arreu i ens acompanyaran pràcticament durant tot el camí fins a la collada de Santa Fe.

Pràcticament des de el riu Sallent, es pot observar una certa abundància d'un arbust segurament dels més representatius de la vegetació espinosa a la que ens referien abans: l'argelaga (Genista scorpium). El seu nom científic sembla ser ja tot un avís pel caminant, como si es volés recordar el dolor punxant que poden causar les seves agudes espines, potser semblants a la picadura dels escorpins. No cal dir que, a més de vigilar la presència d'aquest inquietant aràcnid, és recomanable cobrir-se les cames amb una roba adequada que doni protecció enfront les possibles cremades o esgarrinxades.

Pel que fa a l'estrat arbori, les pinedes de pi blanc i de "pinassa" donen pas en altitud a les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris). Això es pot veure, per exemple, quan poc abans de Montanissell s'arriba a la collada on el camí gira bruscament cap al nord-est introduint-se en l'obaga de Fenollet. Aquí travessarem boscos on es possible observar una certa coexistència de pinassa i pi roig.  Abans, però, d'aquests boscos, hem travessat un petit bosc d'avellaners (Corylus avellana) que amb els seus fruits sembla que ens vulguin recordar la conveniència de recuperar energies i reservar-les pel camí que encara queda pel davant.

Els arbustos espinosos, com el ginebró o les garrigues de coscoll, són molt abundants en els ambients secs de clima mediterrani i de fet els trobem entre les denses comunitats de boix i alzina que hi ha en la pujada a la muntanya de Santa Fe. També aquest és un terreny propici per a les savines (Juniperus phoenicea). Al darrera de la carena de la serra de Sant Joan, ja en la vessant nord que baixa cap a la vall de Cabó, travessarem boscos mixtos d'alzina, roure valencià i pinedes de pinassa. També és possible observar alguna massa de roures de fulla gran. Fantàstica zona pels "caçadors de bolets" i, ara sí, bon lloc també per a degustar cireres de veritat si caminen per aquestes contrades en els mesos d'estiu. Atenció en arribar a l'antic camí d'Organyà a Cabó, dons al costat mateix del camí hi han uns quants cirerers on els caminants poden gaudir d'aquests fruits refrescants, que d'alguna forma ofereixen el premi a l'esforç, després d'aquesta llarga i fatigosa caminada.

Les adaptacions a les diferents orientacions de les vessants es fan notar també en les comunitats faunístiques que habiten en aquestes serres. A les obagues altes i als cims, viuen les espècies adaptades als ambients freds, com la marta i el gall fer. A les solanes, en canvi, es poden veure espècies típicament mediterrànies, com la perdiu roja, o l'àliga daurada. El porc senglar i el cérvol són també espècies comuns en aquestes serres.

Ja al costat del Cabó, davant del caminant s'alça desafiant la vessant que puja cap al nord a la muntanya d'Ares. Cau la nit i les baixes temperatures han convertit la carretera en una pista de gel. I és que, és clar, som al mes de gener... És hora de recollir i tornar a casa.

Us esperem al febrer!