Una crònica de Octavio Rico

Aquesta jornada ofereix l'oportunitat de gaudir d'uns paisatges veritablement extraordinaris, mentre es van descobrint les comunitats vegetals, que avui cedeixen gairebé tot el protagonisme a una vegetació típicament riberenca.

A diferència de les etapes anteriors, en què predominava una vegetació seca, característica de la mitjana muntanya mediterrània, la d'avui és una etapa en què prestarem especial atenció a les comunitats que es troben instal·lades a les planes al·luvials, on a més d'una alta humitat, hi trobem sòls en general bastant ben desenvolupats.

Els primers dies de març, sobretot si han vingut precedits per un hivern fred (com ha estat el cas aquest any), no són els millors per contemplar la vegetació de ribera en el seu màxim esplendor. Precisament en aquestes dates, la major part de les espècies comencen a mostrar els seus primers brots i amb prou feines deixen veure encara la verdor (encara bastant apagada) de les seves tendres fulles. Els roures, que conserven en les seves branques la major part de les seves resseques fulles, sembla que vulguin recordar -vestits amb la seva vella fullaraca- que el temps hivernal està encara present, donant potser ja els seus últims cops de cua.

Les copioses nevades que van caure al Pirineu al començament d'any, juntament amb el desglaç que ja ve anunciant la primavera, es fan molt evidents en el fort cabal que porta el Segre. En el seu marge dret comença la caminada d'avui. Al nord, els cims nevats del Pirineu andorrà dibuixen una bellíssima estampa. Un veritable regal per a tots els caminants.

Al principi del recorregut, des de les proximitats de Cal Pallarès, el camí discorre al costat de masses de bosc mixt de alzina i roure. Entre aquests últims, és possible distingir tant el roure valencià (Quercus faginea) com el roure martinenc (Quercus humilis o pubescens), que segurament ja van resultant familiars als qui han recorregut les etapes anteriors. No obstant això, durant l'excursió d'avui convé fixar-se bé precisament en els roures, doncs tindrem ocasió de veure alguns exemplars d'una nova espècie d'aquest gènere: el roure de fulla gran (Quercus cerroides). Qui vulgui descobrir-los, haurà d'estar atent al llarg del riu d'Aravell, principalment en el seu marge esquerra. El roure cerrioide està considerat com un encreuament entre el roure valencià i el roure martinenc i té característiques intermèdies entre aquestes dues espècies. Però un dels trets més característics és que en general les seves grans fulles -d'entre 5 i 8 cm, és a dir, iguals o més grans que les del roure martinenc- romanen durant tot l'hivern seques en les branques, fins que els nous brots les empenyen, fent-les caure de l'arbre definitivament.

Les pinedes de pinassa abunden en els vessants que donen al marge dret del Segre i ens recorden el caràcter submediterrani de la vegetació dominant a la zona. Aquests pinedes formen denses masses boscoses en els vessants que veiem perdre's pel nord, estenent-se cap al port del Cantó. Entre els arbustos, destaca la presència del garric (Quercus coccifera), que apareix aquí cobrint substrats calcaris i fins i tot afloraments rocosos.

A l'alçada de l'explotació de graves que hi ha al costat del Segre, davant si fa no fa del kàrting, es poden contemplar amb tota la seva majestuositat els boscos de ribera, que perfilen els marges del riu, delimitant també les fèrtils planes al·luvials. El pollancre negre (Populus nigra), esvelt i alt, destaca entre tots els arbres, formant denses poblacions. Entre els nombrosos pollancres es poden descobrir alguns exemplars d'un altre arbre típic dels boscos riberencs: el vern (Alnus glutinosa). Aquest arbre és fàcilment recognoscible per les seves característiques inflorescències femenines, d'uns 2 cm de longitud, de color marró fosc a negre, durs i una mica llenyosos; inflorescències, per cert, que guarden una gran similitud amb les pinyes de les coníferes. Igual que passa amb les fulles d'algunes espècies de roure, també aquests petits cons del vern romanen en l'arbre, sovint durant tot l'hivern. Les inflorescències masculines, en canvi, són primes, cilíndriques i pendulars, a més de ser més llargues que les femenines (arribant a aconseguir els 10 cm) i d'una cridanera coloració vermellosa. Potser és el moment de recordar un cop més allò que "val més una imatge que mil paraules" (veure la foto que adjuntem).

Després d'una hora de camí, més o menys, a l'altura de la Borda del Fuster tornen a aparèixer les rouredes, amb el seu típic color rogenc, que contrasta amb el verd fosc de l'alzina, també abundant en aquesta zona. A la vora del camí, es veuen alguns exemplars de lledoner (Celtis australis), un arbre força semblant a l'om. També crida l'atenció la presència al llarg del camí d'alguns exemplars de noguera (Juglans regia), sobretot en la proximitat de les zones habitades. Alguns exemplars de noguera arriben a assolir mides veritablement monumentals, com per exemple poc abans d'arribar a l'explotació vacuna que hi ha abans d'arribar al riu de Castellbó. Val la pena aturar-se una estona a contemplar-los.

Els cultius extensius de regadiu, en ambdós marges del Segre, donen un aire especialment pintoresc al paisatge d'aquesta zona riberenca. A part de les espècies arbòries esmentades, mentre es va caminant és freqüent trobar-se també amb exemplars de saüc (Sambucus nigra), lianes i esbarzers. Aquests últims han de donar bones mores a l'estiu, sens dubte, però en aquest temps hivernal mostren un aspecte més aviat desolador.

Mentre es camina a contracorrent per la riba dreta del riu de Castellbó, és fàcil advertir -si es mira cap al nord- un fort contrast cromàtic entre els vessants orientats al sud i els que miren cap al nord. Aquest contrast es fa especialment cridaner en les vessants que conflueixen al riu d'Aravell: la solana, amb els seus carrascars poc densos i de to entre verd fosc i gris, contrasta cridanerament amb els boscos caducifolis de pi roig i roure valencià que creixen en denses masses en les obagues, orientades més aviat cap al nord-oest.

Al llarg del riu d'Aravell crida també l'atenció l'abundància de boix i d'algunes espècies típicament aqüícoles, com el salze i la sarja. A l'alçada del poble d'Aravell, val la pena fer una parada en el camí per a contemplar la cara nord de la serra del Cadí. Sense cap dubte, un dels majors espectacles paisatgístics que el caminant pot gaudir en aquesta jornada. Encara que a aquesta altura del camí, potser més d'un estigui ja més pendent d'una altra prometedora perspectiva: la tradicional paella a Bellestar.

La propera jornada ens deixarà a les portes d'Andorra. Però abans d'arribar a la frontera veurem ja els primers bedolls, un d'aquests arbres que ens adverteixen que hem anat guanyant en altura i estem a les portes dels cims del Pirineu. Serà una bona ocasió de gaudir de nou del temps de primavera, que precisament en aquesta zona ens ofereix una autèntica explosió de llum i color. Valdrà la pena fer la caminada, no ho dubteu. Fins aviat!