Entrem a Andorra amb l'Octavio Rico

El Principat d'Andorra està situat en el cor dels Pirineus. Aquest petit territori, de tan sols uns pocs centenars de quilòmetres quadrats, és recorregut per nombroses valls profundes, estretes i sovint encaixades, que formen part de la conca del riu Valira. Els rius que integren aquesta conca estan tancats en els seus orígens per cadenes muntanyoses, amb cims que gairebé arriben als tres mil metres d'altitud i que coincideixen aproximadament amb la línia fronterera que separa Andorra de França. El barranc de Civís es troba al peu d'una d'aquestes zones elevades del Pirineu, on conflueixen les fronteres d'Andorra, França i Espanya. No massa lluny d'aquesta zona, s'alça la Pica d'Estats (3.143 m.), el cim més alt del Pirineu català.

Avui comencem la caminada en la part baixa del barranc de Civís, tot just al costat de Sant Joan Fumat. Ens trobem pràcticament fregant la frontera amb Andorra. De fet, una bona part del recorregut d'aquesta jornada transcorrerà per dins del territori del Principat.

Malgrat la petita superfície que comprèn el territori andorrà, les diferències climàtiques són força acusades a causa, principalment, de les diferències d'altitud entre els cims de les muntanyes i les parts més baixes de les valls. El clima d'alta muntanya -que de fet és el que predomina a la major d'aquest territori- passa progressivament a més càlid i sec a mida que es descendeix en altitud.

Iniciem la caminada amb la pujada cap al Pas de la Cabra Morta, que s'alça sobre la riba esquerra del riu de Civís. Davant del caminant, destaquen en l'horitzó els imponents paredons calcaris del Solà de Sant Joan, l'última gran serra abans de creuar la frontera. Orientada cap al sud, aquesta primera pujada, amb els seus forts pendents, posa a prova una vegada més la condició física dels caminants. L'abundància de vegetació espinosa fa recomanable vestir amb pantalons llargs. Tanmateix, per la prolongada exposició d'aquest tram, convé portar cremes protectores i anar ben proveïts de begudes hidratants.

L'herbari realitzat pel botànic francès Jean Bouchard al 1981, amb un catàleg de gairebé un miler d'espècies de plantes trobades al territori andorrà, dona una certa idea de la extraordinària riquesa i varietat de la vegetació d'aquest petit país. Estem parlant d'una vegetació muntanyenca continental, amb una zonació d'estatges típica del vessant meridional dels Pirineus. A les cotes més baixes, l'estatge montà, amb predomini de bosc de roure martinenc i, més amunt (entre els 900 i els poc més de 1.600m), amb extenses pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), amb la seva característica escorça rogenca a la part superior del tronc, i gris a la inferior. Una vegada s'ha superat la Cabra Morta, a la vessant nord del Roc de la Guàrdia (1.306m), veurem, en efecte, gran abundància de pi roig amb dens bosquerol de neret. Més amunt, l'estatge subalpí -que no trepitjarem avui- esta caracteritzat per la presència de pi negre  i avetoses en algunes obagues.

Després de travessar el petit vall d'Argolell, tota la jornada transcorrerà ja per dins el Pirineu andorrà, més concretament dins els límits de la parròquia de Sant Julià de Lòria. Cal remarcar que aquí encara estem en un entorn de marcades influències mediterrànies, la qual cosa es manifesta entre altres aspectes en les comunitats vegetals que anirem veiem al llarg del recorregut. Tal com ens recorda la Gran Enciclopèdia Catalana, Sant Julià de Lòria té una temperatura mitjana de 10ºC al mes de gener, dada que pot sorprendre a més d'un, que potser s'imagina tot aquest país cobert sempre de neu durant els crus mesos d'hivern. I és que Sant Julià, no només és el poble menys alt del Principat, sinó també la més meridional de les parròquies que el composen. Per altra banda, l'orientació cap al sud de la vall del riu Valira confereix a aquesta parròquia una marcada influència mediterrània, sota la qual prolifera una flora i una fauna úniques a Andorra.

En tot cas, penso que s'ha de destacar el fet que la vegetació de la parròquia de Sant Julià és molt variada, a causa de la seva situació geogràfica i la diversitat topogràfica i geològica. En la part més baixa, a uns 800m d'altitud, destaca la vegetació mediterrània pròpia del pis basal, que hem vist repetidament en les etapes precedents; a major altitud predominen les rouredes de roure pubescent i, sobre tot, com ja s'ha dit abans, les pinedes de pi roig. Des de la muntanya de Rocafort es pot contemplar una fantàstica panoràmica de la parròquia a vista d'ocell.

Més enllà del Mas d'Alins, travessem densos pinars de pi roig; després, seguint el camí en descens cap a Sant Julià, a l'altura de Fontaneda, es veu una certa abundància de freixes, roures i alzines, a més de nogalls i lledoners. Els més observadors potser tindran la sort de descobrir exemplars de lligabosc pilós (Lonicer xylosteum), i més sort encara si poden contemplar l'arbust de les papallones (Buddleja davidii), especialment si es fan aquests camins en època de la seva floració.

A major altitud, en els ambients pròpiament subalpins (entre els 1.600 i els 2.100 m d'alçada), a les zones ombrívoles destaquen els boscos de pi negre amb neret (Rhododendron-Pinetum uncinatae) i falguera (Dryopteris filix-mas), i alguns boscos d'avet no gaire extensos. Les zones més elevades, és a dir, les del domini alpí (per sobre dels 2.100 m d'alçada), estan ben caracteritzades pels prats d'alçada. Encara que avui no arribarem a aquestes cotes alpines (i ni tan sols a les subalpines), cal destacar en aquests ambients, la presència d'espècies com el lliri pirinenc (Iris lactifolia) i el narcís de muntanya (Narcissus pseudonarcissus), entre d'altres moltes. Espècies, en tot cas, que inviten a fer una escapada algun altre dia, ara que arriba el bon temps.

Amb una mica de sort, és possible fins i tot descobrir alguna de les espècies de la fauna adaptada a aquests ambients d'alta muntanya, com el llangardaix ocel·lat, el falcó peregrí, la marmota o l'isard. Més complicat serà percebre la presència d'altres rares espècies típiques d'aquests indrets, como la perdiu blanca, el gall fer, la marta o l'ermini. De totes maneres en aquestes rodalies tenen també el seu hàbitat natural i sempre quedarà la il·lusió de ser sorpresos per la potser sobtada aparició d'alguna d'aquelles espècies extraordinàries.