De vegades, és convenient apartar-se una mica del camí que hom recorre per adquirir la veritable perspectiva de les coses; noves dimensions de la realitat. Penso que aquesta etapa, l'arribada al Pirineu d'Andorra, és una de les que aconsellen mirar les coses amb aquest enfocament. Per a això, ens allunyarem una mica del camí, prou com per poder contemplar en la seva integritat el recorregut d'aquesta jornada. Els voltants del poble d'Arcavell, al marge esquerre del riu Valira, ofereixen unes magnífiques perspectives d'aquest recorregut.

Geològicament parlant, sobretot des del punt de vista geomorfològic i paisatgístic, crec que aquest exercici contemplatiu potser és el més interessant que pot destacar-se en aquesta jornada. I és que el paisatge d'aquesta zona fronterera és sens dubte un dels més bells que un pot contemplar al Principat. Penso, a més, que aquesta actitud contemplativa disposarà al caminant per aquest altre exercici (el repte físic), certament exigent, que permetrà als caminants a culminar el recorregut del "Camí d'Andorra", la meta final es troba en la població andorrana de Sant Julià de Lòria.

Des dels voltants d'Arcavell, mirant cap a l'oest, es pot gaudir d'un panorama impressionant (fig. 1). Recomano vivament fer una escapada a aquest enclavament privilegiat.

Aquesta panoràmica mostra en primer pla dues altes serres, limitades per les seves respectives valls. A l'esquerra (cap al sud), encara al Pirineu català, es pot veure el profund barranc del riu de Civís, amb el seu característic perfil en forma de "V" asimètrica, a causa de l'erosió fluvial.

A la dreta de la panoràmica (cap al nord), ja en territori andorrà, s'observa perfectament la vall del riu Valira. En el més profund de la vall, Sant Julià de Lòria, la meta d'aquesta jornada; al fons de la fotografia, despuntant a l'horitzó, els cims més elevats del Pirineu andorrà. Entre aquestes dues valls, el Civís i el Valira, destaquen les dues serres que s'han de recórrer al llarg d'aquesta etapa. Entre ambdues serres, es travessa també una petita vall, excavada pel rierol d'Argolell. Una mica més amunt de la llera d'aquest rierol, en direcció nord, discorre en aquesta zona la frontera entre Catalunya i Andorra.

El barranc de Civís es troba enclavat al peu d'una de les zones més elevades del Pirineu. Prop d'aquest barranc conflueixen les fronteres d'Andorra, França i Espanya. No lluny d'aquest lloc, s'alça la Pica d'Estats, la cota més alta del Pirineu català (3.143m.). No obstant això, per als que segueixen el "Camí d'Andorra" el primer gran obstacle a superar es troba justament en el mateix punt de partida, al costat del vall de Civís. Es tracta dels abruptes calcaris que cauen des dels pics de la Guàrdia i de la Figuera. Entre aquests pics discorre el "Pas de la Cabra Morta", el sol nom resulta com a mínim intimidatori. (Aviat comprovarà el caminant que, segurament, més d'una cabra despistada ha hagut de caure al buit per aquests penya-segats). Per descomptat, aquest tram, a més de ser prohibitiu per a cardíacs i per als que tinguin problemes de vertigen, exigeix ​​del caminant una bona condició física i provisions per a una freqüent hidratació, sobretot amb temps calorós. Però, tornem a la geologia.

A l'altre costat de l'abrupta vessant del pas de la Cabra Morta (fig. 2) es troba la frontera d'Espanya amb el Principat d'Andorra. Qui vulgui passar a peu aquesta divisòria, abans haurà de grimpar per aquests tallats rocosos, que d'alguna manera recorden al caminant el "peatge físic" que haurà de pagar si vol assolir per aquí el territori andorrà.

Des d'un punt de vista geològic, ens anem endinsat cada vegada més en el mateix cor del Pirineu, on afloren els materials més antics de la serralada. En efecte, les roques que trepitjarem durant aquesta jornada són, totes elles sense excepció, de l'Era Paleozoica, i més concretament, pertanyents als períodes Ordovicià, Silurià i Devonià. Potser és moment de recordar que ens movem sobre materials l'antiguitat està entre els 500 i els 360 milions d'anys, aproximadament; és a dir, en un interval temporal d'uns 140 milions d'anys (v. fig. 3).

El fet que hagi transcorregut tant de temps des que es van formar les roques que componen aquestes serres, explica les intenses i freqüents transformacions i deformacions que es poden observar en els afloraments rocosos al llarg del recorregut (figs. 4 i 5).

Es tracta d'una zona bastant deformada a causa de les forces tectòniques que van intervenir en la formació del Pirineu, primer en finalitzar l'Era paleozoica, i molt més tard, durant els plegaments alpins, un cop acabada la següent Era (el Mesozoic). La veritat és que per aquestes i altres raons que ara no vénen al cas, la geologia d'aquest últim tram del recorregut és summament complexa. De manera que, en aquesta ocasió, ens limitarem a donar algunes pinzellades de la complexa geologia del lloc. Estem per tant davant d'una jornada enterament paleozoica. El recorregut d'aquesta etapa s'inicia al barranc de Civís, sobre roques calcàries del Devonià. Si s'alça la mirada cap al nord, es pot veure una gran muralla rocosa, pràcticament vertical, en la carena destaquen dues imponents cornises: el Roc de la Guàrdia i el Roc de la Figuera (v. Fig. 2). Aquests sortints rocosos també són del període Devonià, però els materials que els componen (calcàries i pissarres) són d'edat més antiga que les calcàries del fons del barranc de Civís, en contra del que es podria suposar si es tractés d'una sèrie normal de estrats. Com ja es va avançar al principi, aquí ens trobem en una zona geològicament complexa, en la qual es troben reflectides les deformacions que es van produir en el procés de formació de la serralada pirinenca. Entre aquestes estructures cal destacar la presència d'escates tectòniques. Resumint molt les coses, direm que aquest tipus de deformacions fa que, com a conseqüència de fractures i encavalcaments horitzontals, els materials més antics puguin aparèixer disposats sobre materials més moderns. Això és precisament el que pot observar el caminant al llarg d'aquesta jornada: materials cada vegada més antics d'acord ascendim en altura i avancem cap a territori andorrà. Als voltants de Sant Joan Fumat, destaquen unes calcàries noduloses, amb un típic to vermellós, pertanyents al Devónico mig. Les seguirem trepitjant durant uns 200 metres de desnivell. Una mica més amunt, en els Pics de la Guàrdia i de la Figuera, passen a predominar les calcàries i pissarres del Devonià inferior. Més endavant, a l'altura d'Argolell, destaquen uns materials compactes de color negre, de tipus pissarrós, pertanyents al Silurià. En elles poden trobar-se amb sort uns fòssils característics coneguts com graptòlits (fig. 7), un rar grup d'animals marins extints, semblats als corals. Aquests fòssils (petjades dels tentacles d'aquests animals) s'assemblen a jeroglífics escrits a la roca.

Abans d'arribar a Mas d'Alins, comencem a veure pissarres d'un color gris-blavós característic (fig. 8). Es tracta també de materials del Silurià i són especialment visibles, amb la seva brillantor setinat característic, a l'altura de la capella de la Mare de Déu de Canolich, al costat de la Borda del Gastó. (V. Fig. 9).

Conforme es va descendint cap a Sant Julià, les pissarres es van fent més compactes i de colors cada vegada més foscos, gairebé negres, a causa de l'abundància en ells de matèria carbonosa. Aquests últims materials són particularment visibles en els voltants del poble de Fontaneda. (Fig. 10)

De fet, a l'altura del poble de Fontaneda les pissarres i filites donen pas a calcàries i esquists, que en alguns trams -a mesura que se'ns endinsem a la vall del Valira- són particularment riques en òxids de ferro i matèria carbonosa (Fig.11). Des de temps immemorials, aquesta classe de roques ha estat - i encara avui dia ho segueix sent - molt apreciada pels andorrans com a material de construcció (fig. 12) .

Finalment, des del Coll de Jou, s'obre a la nostra vista la vall del Valira i, com donant-nos la benvinguda, el poble de Sant Julià de Lòria. Hem arribat al nostre destí.

Potser és el moment de destacar, a manera de resum, que Andorra és un conjunt de blocs rocosos molt antics (paleozoics), aixecats i deformats per forces molt més recents: les que van actuar durant els moviments alpins d'última Era (els temps cenozoics). Finalment, només em queda expressar el desig que aquestes línies, amb les que es completa la crònica geològica (en vuit articles) del "Camí de Pallerols a Andorra", ajudin a molta gent a descobrir la Creació ja trobar Déu en les coses senzilles d'aquest món creat.