Una crònica que ens arriba des de Vigo:

"Ha estat la millor convivència que he fet mai!" Aquesta frase, dita per un dels assistents en el viatge de tornada a Galícia, podria resumir el sentir de tots després del pas dels Pirineus.

Preparàrem el viatge per a l'última setmana d'agost. Vam ser 9 del club Doira, de Vigo: 5 nois i 4 grans. La nostra idea era fer 5 jornades de camí. Distribuírem el recorregut de manera diferent a com ho va fer sant Josepmaria i el grup que el va acompanyar, sobretot per trobar bons llocs on acampar, tenir accés a aigua, etc.

La primera nit vam arribar a Pallerolls. Encara que cansats del viatge (són gairebé 1.300 km) escoltem amb atenció tots els esdeveniments que ens va explicar el Ramon, que molt amablement ens va acollir. Ens va servir per posar-nos en situació i afrontar la caminada del dia següent amb il·lusió.

Assistim a Missa a l'Església de Pallerolls i vam emprendre la marxa. Teníem previst fer una etapa llarga i sabíem que dura. La nostra intenció era fer Pallerolls - Casa d'Aubenç. Però les nostres previsions van ser superades. Sobretot perquè, tot i que havíem estat advertits de portar aigua suficient, ens quedem curts en el càlcul i ... ja molt cansats i sense aigua des de feia diversos km arribem al Barranc de la Ribalera. La pujada -molt dura- ens va costar horrors. Un dels assistents estava una mica deshidratat i li va donar un defalliment (com a Tomás Alvira, en aquesta mateixa pujada). Un altre es va quedar amb ell per afrontar l'ascensió amb més calma. Vam aconseguir arribar al cim poc temps abans del capvespre. Però l'aventura va continuar, ja que la furgoneta, per un error amb el GPS no era al cim, sinó en un altre lloc. El conductor va haver de recollir les tenders de campanya (les havia muntat al lloc equivocat) i trobar el lloc on érem nosaltres. Finalment ho va aconseguir sobre la 1 del matí. Us podeu imaginar com vam beure l'aigua que ens va portar i el bé que ens va entrar el sopar ...

Encara que pugui semblar un contratemps, no us podeu fer a la idea del que ens va unir aquell episodi. Van ser molt sorprenents les reaccions de tots: la generositat en els esforços, afrontar tot sense queixes, etc. Els integrants més joves de l'expedició tenen 13 anys, així que amb més mèrit. Tots recordem aquell dia amb rialles i carregats d'emoció.

L'endemà vam decidir recuperar-nos amb tranquil·litat al lloc d'acampada. Vam poder aixecar-nos tard, banyar-nos, fer el menjar, tenir la Missa "de campanya", etc. Encara que per això vam reduir un dels dies de caminada, ens va anar bé per descansar.

La resta d'etapes es van desenvolupar sense més sorpreses. Bé és cert que ens donàvem compte de la dificultat del trajecte. Un dels nois va dir en una tertúlia: "ara m'adono del molt que van haver de patir aquí sant Josepmaria i els altres". Sobretot ens va sorprendre la baixada fins al riu de Civís. Un espera que la baixada pot ser un moment més plàcid ... fins que veus la inclinació que té i la seva complexitat per les pedres, esbarzers, etc. També és d'agrair el ben senyalitzat que està el camí i l'esforç que s'ha dut a terme per preparar-lo, fer mapes, etc.

Però tot l'esforç val la pena: l'arribada a Sant Julià de Lòria és un moment fantàstic. Allà vam poder assistir a Missa a l'església parroquial. Com els expedicionaris del 37 sentim una gran alegria per arribar i haver aconseguit completar tot el recorregut. Els comentaris de tots van ser semblants: "Com m'ha ajudat el camí per conèixer més l'Obra i a sant Josepmaria"; "Encara sort que vaig venir; em podia haver pogut perdre aquesta meravella"; "No saps el que m'ha ajudat aquest camí", etc. Tots, els nois i els més grans, vam acabar realment contents i havent gaudit molt. De fet, pensem repetir l'estiu que ve.

És el que té haver pogut seguir les petjades d'un sant.