Del 24 al 29 de juny de 2019 un grup de 28 persones van recórrer el camí de Pallerols de Rialb a Andorra, seguint les petjades de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer en el seu camí d'evasió cap a Andorra, a la tardor de 1937.

Els caminants van venir sobretot de València (13 persones) i de Màlaga (10 persones), sent acollits a Catalunya per alguns guies de Lleida i Girona (5 persones), pertanyents a l'Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra.

En els cinc dies de camí, van recórrer un total de més de 80 km, amb un desnivell positiu de 4.400 m i negatiu de 3.850 m.

Els dos últims dies s'hi va unir un grup de 13 nois irlandesos, arribant tots junts a Sant Julià de Lòria el dia 29 per celebrar l'Aplec de sant Josepmaria.

Un dels expedicionaris de Màlaga ens resumeix el següent:

Aquest any el grup de Màlaga que ha fet la Caminada Integral del Pas dels Pirineus era bastant variat. Estava compost per 4 pares de família -tres dels quals acompanyats per un o dos dels seus fills-, dos universitaris i un sacerdot. L'any anterior, un d'aquests pares, Carlos, va manifestar el seu desig de fer el Pas dels Pirineus, però llavors no va ser possible, i li va quedar el propòsit d'intentar-ho fer l'any següent, com així ha estat. Amb temps va parlar amb diversos amics, i encara que molts van manifestar el seu interès, per les dates i les ocupacions professionals ineludibles, van ser tres els que finalment van estar en condicions de fer-ho, proposant també que els acompanyessin algun dels seus fills.

A Pallerols vam ser rebuts per Toni, sempre atent perquè l'organització fos perfecta. També vam conèixer al fantàstic grup del Club Dardo de València amb el qual vam compartir el trajecte i amb el que de seguida es va establir una amigable relació. Els nostres guies foren el Carles i el Xavi (l'Oriol ens va acompanyar en la tercera etapa de la muntanya d'Ares), i en Ramon (de Girona), eficaç encarregat de la logística.

Potser la característica més específica d'aquest any ha estat la calor: les altes temperatures feien encara més dures les etapes. Però realment tot ha sortit molt bé i hem conclòs molt satisfets de l'experiència, en tots els sentits. Arribàrem a Andorra i vam poder participar en la Santa Missa que es va celebrar a l'església parroquial de Sant Julià de Lòria amb ocasió de l'Aplec de sant Josepmaria.

Javier, un altre expedicionari del grup de Màlaga, relata així la seva experiència:

Fa un parell de mesos que em van plantejar la possibilitat de realitzar el Pas dels Pirineus, emulant el recorregut que allà pel novembre de 1937 va fer S. Josepmaria amb un grup de joves amb la finalitat de sortir de l'anomenada zona roja, reunir-se amb els seus fills en zona segura i continuar amb la necessària tasca d'expansió de l'Obra.

Quan m'ho van proposar, sense dubtar-ho vaig acceptar la proposta, però amb la certesa que atenent a la data fixada, seria molt difícil que els meus compromisos professionals em permetessin iniciar l'experiència. Sorprenentment i conforme anava apropant-se la data, ni tenia compromisos professionals per no iniciar aquest camí ni em quedaven excuses per rebutjar el pla, en canvi sí que tenia cada vegada més ganes de començar a "caminar" per aquests paratges pirinencs.

La veritat és que el dia 24 de juny vaig arribar a Pallerols amb moltes ganes i il·lusió, així com amb disposició total d'aprofitar cada minut de l'experiència.

 L'expedició la formàvem un grup de Màlaga i un altre grup de xavals de València, amb qui ràpidament es van traçar llaços de companyonia i companyerisme i això tot i l'evident diferència d'edat!

El camí és dur, no hi ha etapa fàcil o suau i la calor de cada jornada feia encara més dura cada etapa. Però malgrat aquesta duresa, els dies no m'anaven provocant una sensació d'acumulació de cansament o avorriment sinó que m'anava aportant una sensació de tranquil·litat i felicitat que no sol ser usual a hores d'ara del curs!

Segons anaven avançant les etapes o quan la pujada es feia més dura, no aconseguia treure'm del cap les penúries que van haver de passar S. Josepmaria i els seus acompanyants, com en plena nit, sense mitjans o les més mínimes comoditats avançaven pels mateixos camins però en unes condicions que en res s'assemblaven a les meves. No era capaç de queixar-me!

Tot camí serveix per pensar, meditar i en aquest cas fer-nos preguntes, ¿Què vol Déu de mi? El camí anava retornant no a un passeig per la natura, sinó un viatge cap a dins de mi mateix, un viatge a aquest silenci que tant em fa falta en el dia a dia, una experiència d'acudir a la tranquil·litat del Senyor. Potser per aquest motiu segons passaven els dies, estava cansat però content. ¿Potser per això les preocupacions que vaig portar el dia 24 de juny s'anaven dissipant cada dia? Potser estava sent conscient que era el mateix Jesús qui m'havia portat de la mà a Pallerols per iniciar aquesta experiència.

La sensació de felicitat en arribar a Andorra o l'emoció al resar una Salve en l'últim prat, ja en terres andorranes, no feien més que reafirmar-me que volia repetir l'experiència, que havia de transmetre-la a altres i que en breu tornaria a Pallerols acompanyat dels meus fills.

 Finalment, acabàrem aquest camí al Santuari de Torreciudad, on tot i estar tancat, per causalitats de la vida, el rector ens va guiar pel Santuari i vam poder donar gràcies davant la nostra Mare.

Ara assegut en el meu ordinador i repassant detingudament els dies passats, arribo a la conclusió que la situació que van viure aquells que van fer aquest pas dels Pirineus fa més de vuitanta anys, va ser heroica. Ells mateixos potser no van ser conscients del que estaven fent, però és clar que el títol del llibre "somieu i fareu curt" és totalment providencial.

Arribats a aquest punt, crec que l'experiència ha estat un regal del Senyor, res ha estat casual. I que si el camí realitzat l'any 1937 per S. Josepmaria va ser heroic, no ho va ser perquè ells s'ho proposessin sinó perquè va ser de Déu, perquè l'Obra i tot el que vindria després era realment de Déu.