Un dels caminants, Marc Pujol, ens transcriu com va ser la caminada des de Pallerols fins a Andorra seguint les petjades de sant Josepmaria a la tardor de 1937

Un any més hem decidit seguir els passos de sant Josepmaria travessant els Pirineus. Més conegut entre molts com el Paspi. Un cop preparats, el grup de Lleida més un parell de barcelonins, van sortir cap a Pallerols per començar la pròpia expedició dels Pirineus. Allà, abans de que arribès la resta del grup des de Màlaga, mossèn Xavi Pont ens va explicar on estàvem i el que anàvem a fer. Realment érem en un lloc històric i decisiu per a què l’Opus Dei pogués arribar a milers de persones. Un lloc miraculós, on el fundador de l’Obra, va rebre un senyal que allò que estava fent és lo que realment Déu volia.

Ja al vespre, abans de sopar, van arribar els “malagueños” i vam poder conèixer als nous integrants del grup: tres pares, tres fills i el famós Spasky que amb 65 anys també porta tres Paspis. Amb ells vam poder gaudir i compartir el sopar i just després ràpit al llit que demà comença la traca.

Al matí, missa i esmorzar a Pallerols, i tot seguit cap a Peramola des d’on començàrem a caminar. Avui tocava una etapa dura perquè és molt llarga, també pels forts desnivells i sobretot per la calor. Tot i això, aquest any hem tingut bastant de núvols durant uns quants dies, que ens han protegit del sol. Ara bé ; quan plovia, plovia de debò.

Un cop passada la “Casa del Corb” vam arribar al lloc on san Josepmaria va celebrar la seva última missa de l’expedició a la vora d’un barranc, on vam aprofitar per dinar i descansar una mica. Ja al vespre, acabada la etapa d’avui vam arribar a un prat rodejat de bosc, al cim d’Aubenç, sabíem que no comptaríem ni amb dutxa ni gaire cobertura. Però a això li vam trobar solució banyant-nos a un punt de recollida d’aigua dels bombers, i amb bona música de guitarra i jocs en els moments que no plovia. La sensació de fer això abandonant el mòbil, perdut a la muntanya i amb bona gent és una cosa que tothom hauria de provar.

El segon dia, amb núvols al cel, vam començar la segona etapa. Pel grup ja es començava a parlar dels famosos macarrons de can Fenollet. Una casa on cada any, la Rosa ens prepara un dinar que és boníssim. Vam acabar tots ben servits i carregats per continuar el nostre camí. Durant aquest dia vam poder conèixer millor algunes capacitats dels del nostre grup. La capacitat de dormir a tot arreu del Spasky i el bon vestir del Jesús que porta camisa en tot moment. Un cop arribat al càmping vam poder gaudir d’una bona piscina i dutxa i el tant desitjat bany. Ja al vespre vam assistir a la Missa del poble i ens vam preparar per la tercera etapa. Durant aquests dies també ens va agafar un clima força plujós, però que no va fer-nos parar el goig de seguir aquest camí i de presenciar les meravelloses vistes que Déu ens ficava cada dia i l’oportunitat de fer-se una foto sobre una grua.  En aquestes darreres etapes ja es va començar a observar els diferents ritmes que hi havia en el grup i com l’expedició aniria tirant en el ritme a tota pressa i el de vull arribar viu a casa. L’últim dia al càmping vam aprofitar els últims moments de piscina i de relax. I finalment, com cada dia, ens vam anar a dormir aviat ja que demà, com sempre, tocaria matinar. Aquí espero que serveixi el dit de “a quien madruga Dios le ayuda”.

La quarta etapa és de les més curtes, però com sempre, les pujades amb pendent no són una cosa que es deixi passar. Ja a l’hora de dinar vam arribar al lloc on anàvem a ficar les tendes. Per mi, el millor lloc d’acampada de tota l’expedició. Gràcies a la imaginació d’alguns, dos pals, unes pedres i una corda vam poder fer un partit de voleí el qual va acabar amb una barbacoa i unes quantes partides al llop.

Ja és l’ultima etapa del PasPi, amb Andorra com objectiu ens quedava superar la gran temuda “cabra morta” just despès d’haver recorregut dos baixades i una pujada que no eren poca cosa. Un cop arribat a Andorra, vam acabar amb una missa oferida a San Josepmaria a Sant Julia i amb un McDonald’s per acomiadar-nos dels nostres amics malaguenys.

Aquests dies són d’agrair. Primer de tot a la gent que hi està darrera que ens fa arribar les nostres coses i el menjar allà on calgui. També als nostres guies, que malgrat de vegades no estiguin alguns presencialment, si que els tenim a sobre nostre procurant que anem pel bon camí. I per últim a tots els integrants del grup que fan d’aquesta convivència una molt bona experiència amb les seves maneres de ser. Gent autèntica diria jo.