El 30 de novembre de 1937, els components de l'expedició en la que hi anava sant Josepmaria van dormir en una borda. Juan Jiménez Vargas l'anomena "el corral de Baridà". Llegint els documents històrics s'arriba a la conclusió que des d'aquesta borda es veu d'una banda la Seu d'Urgell (Antonio Dalmases, 1937) i per un altre les edificacions de Conorbau (Juan Jiménez Vargas, 1980).

Diu Antonio Dalmases (1937):

Estem ara a vista d'Seu d'Urgell i la claredat és ja gran; premem el pas i aviat arribem a les set del matí a una casa abandonada que ens ha d'aixoplugar avui. Entrem i veiem la casa que no té més que una planta d'un pis abandonat. Cada un busca un lloc on situar-se; jo menjo una mica, em canvio el calçat i m'estenc en un pessebre: no em puc moure però estic relativament bé, hi ha unes branques que em serveixen de matalàs, la motxilla per recolzar el cap i la manta i el ploma per tapar-me. Les ordres per avui són severíssimes, no podem parlar alt ni sortir de la casa. Aviat el cansament em venç i després de les catorze hores que hem caminat, el meu llit sembla un llit de veritat. Aquell dia va ser llarguíssim, ja que el vam passar vivint i dormint en un estable fosc i amb mala olor. Vèiem la llum del dia només per una finestra que ens deixava veure la Seu d'Urgell, amb els seus milers de carrabiners vigilant i els cims nevats d'Andorra, la nostra terra de promissió.

I Juan Jiménez Vargas (1980):

Vam arribar encara de nit a un corral de bestiar que semblava aïllat al camp. Cirera va entrar per la finestra i va obrir la porta des de dins. No sabíem on érem. Després ens hem assabentat que l'anomenaven el corral de Baridà. Ja de dia vam veure que estàvem en un lloc pla amb praderies.

A menys de mig quilòmetre es veia una casa, i una mica més a prop una altra -Cornabau- i tàpies de bestiar. Pel que sembla, estàvem en un dels nuclis de concentració d'emboscats que reunia condicions especialment favorables per amagar-se. Està enlairat, a uns 1.200 metres. Cap a l'oest la muntanya aconsegueix altituds de 1.700 a 1.800 metres, que segurament eren un bon lloc per fugir en cas d'alarma. Endinsant-se una mica en aquell bosc, es troba un dolmen ocult pel brancatge.

En el Diari (1937) s'explica:

Són les sis i mitja. Ha estat una jornada llarga i pesada. A la casa, ens acomodem tots nosaltres en un quartet, que probablement seria conillera, i ens vam estirar disposats a descansar. Que dur està el llit! sense palla, i només amb unes branques seques a terra, s'està francament malament.

Conclusió

Amb aquestes informacions vam poder localitzar amb certesa la borda on van descansar el dia 30 de novembre de 1937, que només pot ser la Borda de Conorbau, que anys més tard també se li va dir "Bordeta espatllada de Baridà" per distingir-la de la "bordeta de Baridà" que hi ha més endavant, abans d'arribar a la casa de Baridà.

El nom li ve del fet que alguns anys abans de 1937, els de Baridà van comprar totes les propietats de Conorbau. Quan més endavant la borda de Conorbau es va començar a malmetre, se la va nomenar també Bordeta espatllada de Baridà.

De totes les edificacions de la zona de Conorbau-Baridà, l'única borda des d'on es veu la Seu d'Urgell i les cases de Conorbau és la Borda de Conorbau. Amb aquest detall, la borda ha quedat perfectament localitzada.